De la mort del portàtil, tones d'or i escalada

Mmmmm, realment no sé per on començar, porto tres setmanes sense escriure! I veig que l'últim post és de quan es va morir el Jack... començaré per allà, doncs, tot i que lo relacionat amb la mort del Jack és ràpid d'explicar. Això va ser un dissabte, que en general sortim a Garraffello. Tots estàvem bastant xocats amb la noticia. L'últim post el vaig escriure amb la Leonie (l'altra única catalana a Palermo, entre el centenar d'espanyols que hi ha) al costat, a casa meva, sense saber què fer amb la nostra vida. El cas és que ningú tenia ganes de quedar-se sol rallant-se pel tema, tot i que potser seria el més correcte, així que vam optar per l'altra opció: sortir i emborratxar-nos en honor del Jack. Així que vam pillar una de grossa i vam acabar a Garraffello, on després d'algunes setmanes d'absència va tornar el reggae i el drum'n'bass. Durant la nit vam trobar un munt d'altres erasmus, amb qui no calia comentar res per donar-nos una abraçada ben forta i consoladora. Les notícies corren ràpid... En resum, una nit genial que ens va consolar una mica el mal rollo del dia.

La raó per la que no he escrit des d'aleshores ve a ser culpa del meu portàtil. El dia abans d'una correcció important (el profe m'havia dit que em tocava corregir ja, que no havia vist el meu projecte des que era només una idea... tristament cert), en plena empalmada, a les 2 del matí... va dir prou. Com per costum sempre al millor moment. Bàsicament va deixar d'agafar electricitat, cable cascat, així que hasta luego. Em van deixar un altre cable, però igual, així que estava clar que era cosa del portàtil. Ostres... Així que a projectes hi vaig anar en plan entro, firmo, em quedo una horeta mentre el profe feia la xerrada i foto al camp abans que em vulgui corregir! Em vaig passar les dues últimes setmanes de classe sense poder fer projectes (juro que vaig intentar avançar a mà, però era impossible...), sense poder fer restauro, que a sobre és en grup (per sort els meus companys tampoc estaven molt por la labor) i sense internet! Els primers dies en crisi absoluta, tornant-me histèrica, després tocant els ous als col·legues amb "anem a donar un volt", "a fer un cafè", "a fer el guiri"... Al final acabava fins a les tantes de festa (vida erasmus, es lo que tiene) i aixecant-me al migdia, quasi sense anar a classe... mu mal, vamos. Al final va venir un col·lega informàtic a mirar-me'l, el va obrir sencer, pobret el meu portàtil, amb totes les entranyes per sobre la taula... i el va donar definitivament per mort. Em va treure el disc dur, "ale, això encara et serveix" i hasta luego... Conclusió: el primer que vaig fer quan vaig arribar a Barna va ser anar-me'n a per un portàtil nou, que ja porto projectes prou retrassats!!

Aprofitant l'avorriment un dia el Jose i jo ens en vam anar a Monreale, un poble al costat de Palermo on hi ha una catedral famosíssima. I no és d'estranyar! Em vaig passar tota l'estona amb la boca oberta. D'estil normand, amb tot l'interior cobert d'or. Tones i tones d'or, formant imatges de l'antic testament: la Creació, Adam i Eva, l'Arca de Noé, tot explicat com còmics. I el terra cobert de mosaics a l'estil àrab. Realment impressionant.

[De fora no sembla que per dins sigui com és...]

Monreale al vespre també va resultar ser un lloc maquíssim, antic...

[Piazza del Duomo]

I amb unes vistes impressionants sobre Palermo!

I tinc una altra gran novetat! M'he apuntat a escalada! Uns col·legues em van dir d'anar-hi un dia amb ells a l'únic lloc que havien trobat a Palermo, un "gimnàs" on hi ha búlders de 3m d'alt, i em va encantar. Ho fan dimarts i dijous al vespre, i sovint els findes van a algun lloc a fer roca (tot i que mentre segueixi plovent com fins ara...).

El 22, que justament va començar a bufar el scirocco des del Sahara i a pujar la temperatura (fa un parell de dies estaven a 24º! 0_o), vaig tornar cap a Barna per passar-hi una nit i marxar cap a Alemanya a passar el nadal amb la família. Genial retrovamenta! Com sempre el nadal a Bonn una meravella. I vam fer un bonic descobriment també: el meu cosí també escala! Avui em passat la tarda, tots els cosins, al rocòdrom on va ell, un lloc genial! Us deixo alguna foto:

[A la dreta els meus germans, a l'esquerra el meu tiet i la meva cosineta]

[Jo i un brother a 16m de terra! vértigo!]

[L'altre brother i el meu cosí. És guapo el lloc, eh?]

Com sempre, cliqueu per veure les fotos palermitanes!

I més còmics de LaRínxol sobre la vida erasmus!

...ostres...

Avui s'ha mort el Jack, un erasmus anglès... No el coneixia molt, havíem coincidit a festes erasmus, havia parlat algun cop amb ell... però quin shock...

Fa tres dies el van atropellar quan creuava el carrer, i avui ha mort a l'hospital. Els pares han decidit desconnectar-lo, tenia una commoció cerebral i ja no es recuperaria.

Estem tots bastant xocats...

Ruta occidental: Carretera y manta!

Finde de carretera!

El finde passat vam llogar un cotxe entre 8 (una minivan d'aquestes amb tres files de seients) i ens en vam anar d'exploració. Érase una vez una siciliana (l'Astrid), dues catalanes (la Leonie i jo), una alemanya (la Romy) i quatre portuguesos (el Ricardo, el Vítor, la Joana i l'Helena)... Tot plegat va ser una mica improvisat, amb la idea d'arribar fins Agrigento (a la costa sud de Sicilia) però sense ruta definida (o això vull pensar, perquè eren els portuguesos qui decidien la següent parada).

Dissabte, de bon matí, el Ricardo, el Vítor (portuguesos) i jo vam anar a buscar teòricament dos cotxes (hi anàvem només nosaltres perquè era a cuenca, i tots vivim a la mateixa zona, i jo perquè era la única major de 25, que a alguns llocs de lloguer no accepten menys), per trobar-nos que el baratíssim cotxe que ens havien promès ja l'havien llogat (això ens passa per no reservar), així que vam acabar amb una minivan de 7 places, que vam descobrir massa tard que lo de 7 places volia dir literalment eso, 7 seients, no bancs! vamos, que el 8è anava sempre un poc incòmode... però ostres, ens va costar 20€ per persona tot el finde! genial! (es pot trobar bastaaant més barato, però està bé, sí)

Quan vam aconseguir sortir de Palermo (cosa que va costar lo seu, el trànsit a Palermo és terrible) vam tirar cap a Castellamare dal Golfo, un poblet de costa aquí a prop, amb un castell sobre el mar, aigües cristalines que donen ganes de tirar-s'hi de cap... Molt bonic tot plegat.

Segona parada: la Tonnara di Scopello, una antiga "atunería", on descarregaven la tonyina i la processaven. Avui dia és un complex privat però d'accés lliure per lo preciós que és. Silenci i tranquil·litat, només s'hi senten les onades, esculls gegants al mar i fortificacions sobre les roques. No em quedava altra que pensar: el lloc més bonic del món!

Ara tocava una mica de relax: cap a les Terme Segestane! Una piscineta d'aigua a 40ºC que putia a sofre que donava gust, a l'aire lliure. El problema: la majoria no havíem pensat en dur banyador (no era un cap de setmana especialment càlid...), així que en roba interior a l'aigua! buf, ens va deixar xafadíssims, amb una soneta... però com nous!

Jo directament en samarreta, que no volia passar el finde sense sostenidors, fins que es va fer fosc i ens vam poder posar "còmodes", jeje.

Sopar a Marsala, pizza i una crepe amb xocolata inacabable, i cap a dormir, que cap estava en condicions d'una mica de festa! Vam anar cap a un poble d'estiueig per acampar a la platja, cosa que ens va costar dues hores perquè ens vam passar la sortida mínim tres cops...

Heus aquí l'explicació de perquè ens va costar arribar a la platja... l'equivocar-se de camí va ser una constant durant tot el cap de setmana, aquí la norma és "perquè canviar/treure/corregir el senyal? Si tothom sap que està equivocat!".

Vam plantar les tendes i quan ens disposàvem a fer nones... Vam decidir tirar una manta sobre la sorra i posar-nos a mirar les estrelles amb una birreta a la mà. Magnífic, el cel claríssim! (i un fred considerable, sí...). La veritat és que vam acabar dormint tots poc i malament, uns al cotxe incòmodes i els altres gelats a les tendes, però va valer la pena! (sobretot pel catarro que tinc ara...).

El Vítor, jo, el Ricardo i la Leonie en estat quasi catatònic...

Al matí visita obligada: les restes gregues de Selinunte. Per si no ho sabíeu els grecs van estar ben afincats, aquí... (com quasi totes les cultures mediterrànies en algun moment de la història...), i van deixar un munt de temples amb capitells d'estil dòric sicilià. Allò que els veus i dius "això és dòric, segur, però raro...". Per desgràcia la història de Sicilia d'anar passant de mans en mans fa que quedi poca cosa en peu, amb gran col·laboració dels terratrèmols... Concretament en aquest parc arqueològic ja n'hi ha un munt de temples, dels que només quedava un parcialment en peu. La resta són munts de runa interessantíssims, perquè es poden veure els encaixos de les columnes, els rebaixos per poder aixecar les pedres a base de politges i apreciar la verdadera magnitud de les peces. Un dels temples (munt de runa), el dedicat a Zeus, és un dels més grans que existeixen. Les columnes tombades eren més altes que jo! Un verdader parc d'atraccions, la veritat, perquè a sobre podies ficar-te entre les runes, pujar-hi...

De camí cap a Agrigento vam parar per Sciacca per fer-hi una passejadeta pel centre, i vam passar per la platja d'Eraclea Minoa, un lloc maquíssim al costat d'un pinar per venir-hi a passar el dia a l'estiu. I per fi Agrigento! Vam tirar-nos la tarda al Valle dei Templi, un altre lloc arqueològic d'aquests de visita obligada. Vam tenir la sort de pillar just la posta de sol, amb els temples sobre un turó amb vistes sobre el mar... preciós. Però vulguis que no mas de lo mismo! jeje. Aquí el que hi havia d'interessant és una necròpolis bizantina que ens va tenir a la Leonie i a mi bastant intrigades, perquè estava tallada a la muralla de l'acròpolis, però no s'hi veia cap junta! Vam arribar a la conclusió que la muralla devia estar tallada directament de la roca... Res, flipades arquitecturils...

Tempio della Concordia, completament reconstruït al s.XVIII per fer-ne una esglèsia. Ha "patit" un restauro rere l'altre, ara és tan fals que es veu de mig quilòmetre més amunt que no és l'original...

I arribat a aquest punt vam patir del conflicte "quiero irme a casa"/"quiero quedarme i ver la ciudad", amb igualtat de vots per les dues posicions, així que vam decidir fer un volt amb el cotxe per Agrigento, un cafè i cap a casa. Vam arribar a Palermo més morts que vius per l'intens finde, però contents d'haver-lo aprofitat!

Us deixo el mapa de la rutilla (la línia blava), i aquí el link a totes les FOTOS del finde. Me n'han de passar més, que jo en tinc poques perquè, chica lista, no vaig portar piles de recanvi...

Mostra Palermo'09 en un mapa més gran

Flipades bibliotequils i el destí en la meva contra...

Nota informativa: si no he escrit abans ha sigut perquè la meva vida s'ha centrat en uni-festes i poc més, poques o cap novetat remarcable... aquí venen les últimes! Una, trista però sense efectes en l'status quo, l'altra curiosa i un poc xocant... Comencem per la primera!

El cas és que estic intentant canviar de pis, però sembla que el destí no està molt d'acord amb el canvi i m'ho posa difícil... les raons del canvi? Bàsicament dues, que soles no haurien importat prou. La primera (cronològicament, almenys) és l'alt nivell d'associabilitat dels meus companys de pis. És altament depriment haver de cuinar i menjar sempre sola (a part que si em compro un enciam, o em passo dos dies menjant amanida o se m'espatlla...), que si un dia plou i no pots sortir te l'hagis de tirar davant de l'ordinador... a part que vaig buscar pis amb italians per practicar l'idioma, i el tema "hola" i "adeu" ja el tinc dominat, la veritat! A sobre el pis és tant petit que si algú em vol venir a veure no hi tinc lloc, per acollir-lo. Tristíssim, vamos. La segona raó ve a conseqüència de la primera: al poc de conèixer el Ricardo va sortir aquest tema, i ell, com a solete que és, em va començar a convidar a sopar a ca seva p

erquè no hagués de menjar sola. Així vaig conèixer als seus companys de pis: l'Astrid, la Lavinia, l'Alessandro, el Luciano (i alguns més), tots sicilians. I per culpa de la tonteria de sopar allà un dia sí, l'altre també, quasi estic vivint allà. Que si un dia jugant a cartes, que si l'altre em quedo a dormir perquè hem sortit a fer unes birres i no em deixen tornar sola a casa, que si vaig a la biblio amb les noies i una tonteria porta a l'altra i acabo allà... Vamos, que ja fa unes setmanes que només falta oficialitzar-ho, diguem. Així que li van dir al propietari, perquè anava a quedar una habitació lliure, que me la quedava jo. Perooooo ja estava donada... agh! La cosa va quedar en que si quedava una altra lliure me la reservava (aclariment, quasi es podria dir que és una pensió, allò, no un pis: hi viuen 9!). Avui hem tingut la segona

decepció: ahir es van enterar que quedava una altra habitació lliure, avui hem anat a parlar amb el propietari (aquest cop hi he anat personalment), tenint en compte que teòricament ja estava reservada per mi... i un altre cop me l'han tret! L'home se n'havia oblidat completament...

Vamos, que sembla que el destí no vol que me'n vagi a viure amb aquesta gent...

[L'Astrid, la Lavinia, el Ricardo (de kiss) i yo misma (de carbassa) per halloween]

El segon fet recent ha sigut el descobriment de la biblioteca regional. He tingut tota la setmana de festa i tocava avançar una mica de feina... Sort que hi vaig anar amb l'Astrid i la Lavinia, que són totes dues d'aquí, que si no em dóna algo! Tenen unes mesures de seguretat realment curioses... Us sembla que el posar alarmes als llibres és quelcom normal? Doncs resulta que estem tecnològicament avançadíssims! Només entrar a la biblio has de seleccionar les coses imprescindibles que necessitis per estudiar (estoig, llibres, portàtil...) i la resta (motxilla, cartera, jaqueta...) ficar-ho en una bossa estil ikea amb una cremallera que es tanca amb una alarma d'aquestes de botiga de roba, que només es pot tornar a obrir amb l'iman que hi ha a l'entrada. No sé si m'explico... Vamos, que t'endús la bossa aquesta que no pots obrir fins que tornes a sortir de la biblio, i així s'asseguren que ningú roba un llibre. o_0 al·lucinant... a més has d'omplir un paper amb les teves dades (cada cop que hi entres!) i deixar el DNI al mostrador per recollir-lo quan marxes. Estan xiulats!!

Bue, esto es todo por ahora, creueu-me els dits perquè els meus amiguetes sicilians aconsegueixin convèncer al propietari perquè em doni l'habitació...

Noves fotos: la uni i festes vàries.

Noves històries de LaRínxol!

Vita da Erasmus... (01 i 02)

Bueno, aquí la història de l'origen d'aquestes tires, que us aniran arribant per tots costats... jujuju...

Un dels primers dies que era aquí vaig conèixer a un xicot, en Vito, un d'aquests cul-inquiets que està sempre ficat en tot. Ens va estar ajudant al Fer i a mi a escollir les assignatures (fa arquitectura), i ens va parlar d'un projecte que estava engegant a l'escola: una publicació per parlar de la uni, de l'arquitectura, de les coses que no funcionen, de les que sí... un poc de tot (vamos, quelcom així com la nostra estimada Diagonal). La broma és que els atreia bastant un rollo internacional, amb contacte amb altres països i així, i ens van demanar als erasmus que col·laboréssim escrivint alguna cosa: la nostra primera impressió de la ciutat, de l'escola, comparar-la críticament amb la nostra... Al principi vaig passar una mica, eren masses coses noves per poder-les plasmar en unes paraules! Els demés es van emocionar bastant i inclús quedaven per discutir del tema, van acabar sortint alguns dibuixets i algun escrit bastant guapos, que al final a la revisteta (un DinA3 plegat en plan guay) van quedar bastant en segon pla per falta d'espai. La cosa em va deixar mig inquieta, per això, perquè suposava l'excusa per tornar a escriure quelcom des de dins, cosa que fa la tira que no faig i enyoro, però em mancava bastant la inspiració... volia centrar-me en algo, no només en "qué me parece Palermo", que és un concepte com massa gran. Al final, en una classe altament avorrida vaig escriure un petit diàleg anecdòtic, coses que em venien al cap que m'havien passat, i que s'han trobat tots els erasmus i que potser la gent d'aquí no se n'adona perquè és quelcom normal per ells. No s'acabava d'entendre, així que ho vaig dibuixar...

I aquí en teniu el resultat! M'han acabat sortint tota una sèrie de "tires còmiques", que augmenten hora rere hora... us deixo les dues primeres, les que tinc acabades de moment!

Aclarir que tot i que no totes són completament fidels a la realitat s'hi basen completament. Que les escric en l'idioma en que han sigut viscudes. I que podeu trobar a LaRínxol i totes les tires al feisbuc!

Disfruteu-les!

Vida d'Erasmus...

1. Primer dia al bar de la uni...

2. - Com es diu això? - i això? - i això altre? - (non entenen res).

3. - Noies, només heu de demanar un "pezzo"...

4. Hem descobert un nou món: els "pezzi"!

[aclariment: se li diu "pezzo" a totes les pastes salades, en plan bollo amb frankfurt o pernil i formatge... n'hi ha mil diferents i estan boníssimes!]

Vida d'Erasmus...

1. Divendres, casa d'un erasmus. - Guapa, la festa!

2. Dissabte, aniversari d'una siciliana. - I de qui és el cumpleanys? - Ni idea...

3. Dimarts, festa d'algú. - ...i les classes d'italià...

4. Dijous, casa de... a saber qui! - No tens com un dejà-vu? - Crec que si...

Pluja, boira i ressaca

Primer de tot info pràctica: del 27des al 9gen serè a Barcelona! (en realitat volo el 22, però passo el nadal a Bonn, amb la familia).

Portem unes setmanes realment estranyes en el sentit climàtic de la paraula... Plou i plou i plou. Els palermitans diuen que no és normal, tanta pluja i en aquesta època! La broma és que la ciutat no està preparada per pluges ininterrompudes de 48h (sísí, no exagero!), així que acaben carrers tallats perquè estan sota mig metre d'aigua, els portals inundats (concretament els del meu carrer, i això que fa baixada! però resulta que és una "antiga" riera... ¬¬'), i tothom amb els peus xops. Enmig de tot aquest desastre vam viure un fenomen meteorològic curiós: el sciroco. De cop, quan ja portàvem tres dies d'haver canviat les samarretes de tirants per jerseis gruixuts va tornar a fer calor, i xafogor! Resulta que bufava el vent del Sahara, i com això és nordàfrica... per desgràcia només va durar dia i mig, i després de nou pluja!

I per acabar-ho d'arrodonir... Excursió Erasmus! Només el nom ja em fa repelús... un munt d'erasmus en plan ovejuno a veure ruïnes... però hi vaig accedir perquè era anar a veure dos llocs arqueològics per només 15€. Mira tu, anem-hi! I així, dissabte a les 8:30 del matí ja estàvem ficats en dos autocars camí a Segesta i a Erice, com si fóssim de l'Imserso i amb un temps de merda. Val a dir que vaig riure com no he rigut des que estic aquí, en tota l'estona que vam passar a l'autocar... Ja de bon matí, tothom aprofitant per dormir una horeta més, i la troupe de catalanoparlants (la Paula d'Eivissa, la Leoni de Barcelona, la Saraluz de València i jo) fent cachondeo com colegialas de colonias. Primera parada: ruïnes gregues-romanes-mediavals de Segesta, enmig del no-res i sota la pluja. Molt bonic, sí, però haver de lluitar amb vent, fred, pluja, i altres 100 erasmus per fer la foto de rigor és bastant trist.

Segona parada: Erice. Una ciutat d'aspecte medieval, sobre una muntanya, on feia un fred de agárrate las bragas i un vent que tombava. Per sort ja no plovia, doncs estàvem tant amunt que ja ens havíem ficat dins el núvol... Absolutament impressionant! Una ciutat medieval, deserta (lògicament ningú tenia ganes de sortir, amb aquest temps!), i coberta de boira. Semblava l'escenari d'una peli de terror! Vam arribar fins al castell d'un dels extrems de la ciutat, des d'on teòricament hi ha unes vistes impressionants de la costa, unes illes i amb sort fins a l'Edna. Però nosaltres només vam veure la fi del món... inclús va haver-hi algun comentari d'un gallec dient "Fisterra le tendría que tener envidia, a esto!". Bàsicament només es veia un poc de vegetació 3m per sota nostre i res més. Tot blanc. Semblava que si saltaves no arribaries mai al fons! Una sensació bastant desconcertant, increïble...

Després d'Erice havíem de fer una altra visita encara, però per decisió popular tots vam preferir una dutxa calentona a casa.

Al final, improvisadament, vam muntar un soparet a ca meva amb la Leoni, la Laura, el Ricardo i l'Astrid (Siciliana). Més gent no hi cap, al menjador. Vaig rebre més d'una bronca per part de l'Astrid sobre l'elaboració de la pasta (els italians són bastant primmirats, amb la pasta...), però va sortir bastant resultón (el primer cop que cuino per tanta gent!) i ens ho vam passar genial. Després cap a una festa a un pis, es veu que era l'aniversari d'una italiana que ni tant sols coneixíem, però aquí les coses funcionen així... La pobra noia flipava, amb la seva festa plena d'erasmus! Però aquesta és una altra pega: convida a un erasmus i els tindràs tots. Al cap de res alguns ja estàvem farts de veure sempre les mateixes cares, apretats en un piset i vam marxar cap a Garraffello, aprofitant que no plovia, a ballar una miqueta de reagge i drum'n'bass entre la elit hipiosa i puncarrilla de la ciutat. Magnífic! Em vaig trobar a un munt de coneguts no erasmus (yujuuuu), entre d'altres un company de classe que en comptes de dir-me hola em va dir "hazte un porro!" o_0. Definitivament començo a pensar que serà veritat això que em diuen que tinc cara de porrera...

Diumenge de ressaca... vam iniciar una nova tradició: dinar de la iaia ressacós, a les 5 de la tarda, a casa el Jorge i el Guillermo. Un panorama deplorable, la veritat, amb tots tirats per terra i sofàs i sentint-se de tant en tant algun "oh, dios, mi cabezaa!". Però vam riure un munt, surten converses ben absurdes, estant de ressaca!

I una última novetat: estan desmuntant l'andami de davant de casa meva, així que per fi entrarà més llum i podré tenir les cortines obertes sense que els paletes em mirin!

Fotos noves: Segesta i Erice.

Piazza Garraffello, la plaza ruina

[click on the photo to enlarge!]

360º de Piazza Garraffello. 22 fotos. Se li'n va la perspectiva de mala manera, pero esto hay que verlo! He comptat un vidre sencer al voltant de tota la plaça.

Sí, a Palermo es troben aquest tipus de coses. I tot té una raó: idees de bombero! No recordo si va ser per la guerra o per un terratrèmol que el centre històric va quedar bastant tocat, sumat amb el mateix problema d'insalubritat que hi va haver a Barcelona abans de tirar les muralles. La gent va començar a marxar del barri, i l'ajuntament va tenir una magnífica idea per arreglar el problema: tancar sectors sencers del barri. Durant 40 anys sectors considerables del casc antic de Palermo han estat tancats, abandonats, oblidats... Al 2002 l'ajuntament va rebre una considerable subvenció per arreglar-ho, i es van tornar a obrir aquestes zones. Ara ja no queda res tancat, però moltíssim per arreglar... entre d'altres, aquesta plaça. Piano piano. Mig Palermo és un andami, i ja s'entreveu lo guapo que s'està posant.

PD: L'altra cara de la moneda: Aquí hi ha un bar on (si no hi ha partit italià) ens posen el Barça, i els dissabtes es fica un DJ sota un porxo de la plaça i monta una rave en plan reggae, drum&bass i similars que està genial! M'encanta aquesta plaça!

Restauro mola, i a l'aigua millor no ficar-s'hi quan fa fred.

Els últims dos dies he tingut un parell de novetats a la meva vida palermitana: he començat la uni i per fi he anat a la platja!

Ahir vaig anar a la primera classe de la uni. Bé, la veritat és que el Fer (l'altre company de Barna) i jo ens vam tirar des de les 8:30 del matí buscant al nostre coordinador erasmus, amb qui hem d'acordar les assignatures que farem i amb qui encara no hem parlat, i que resulta que no torna fins divendres; i provant assignatures al tun-tun, doncs moltes de les que ens agraden es solapen amb les que hem de fer, i esto es un caos. Hem descobert que hi ha una carrera de restauro d'on podrem fer alguna assignatura més, i remenant horaris (dels quals ja han sortit 4 esborranys definitius, l'últim divendres passat) hem trobat la solució: Laboratorio 4 di Projettazione Architettonica (divendres de 8:30 a 18:30! 9h!), Laboratorio di Restauro (quasi 12h setmanals) i Teoria e Tecniche del Restauro (quasi 8h setmanals, aquesta de 1r de la carrera de restauro). Vamos, com veieu amb només 3 assignatures cobreixo com 6 de les nostres (yujuuu!).

Ahir ja vem tenir lab de restauro, i vaig tenir una sort increïble, perquè vaig ser l'única erasmus que va poder entrar al grup del profe més guay (i també més dur...), d'aquests que els apassiona el tema i es cabrejen a classe parlant de projectes mal fets. Els altres erasmus són tots a l'altra classe! Vam tenir ja una bona intro de l'assignatura per part del profe, de la qual em vaig enterar de bastant, tot i que acabo amb mal de cap d'haver de concentrar-me tant en el que diu, i no puc prendre apunts a la vegada! A sobre quan es posa més informal, explicant temes pràctics de l'assignatura, anècdotes o similars no capisco niente. Però piano piano. Ja he conegut a algun company a qui puc preguntar dubtes al final de la classe. M'encantaaaa!

Ja faré fotos de la uni, perquè s'ha de dir que tot i que amb molts espais mal aprofitats (ja de projecte) és bastant guapa. I l'única del campus a la que no es veuen els rodons!

I avui, com només tenia classe a primera hora (1h de teoria de lab de restauro) i feia bon dia he pensat que podríem anar a la platja, que no volia que comencés la tardor sense anar-hi! S'hi han apuntat el Jose (medicina, Granada) i el Ricardo (medicina, Lisboa), i hem tirat cap a Mondello, un poblet a mitja hora on hi ha la platja més propera (a Palermo només hi ha port i algun passeig marítim directament sobre el mar). La putada ha sigut quan de cop ha canviat el temps, i quan anàvem a agafar el bus a començat a tapar-se i a bufar el vent... i aquí ara ja quan es tapa fa fresca! Hem arribat a Mondello, guapíssim, la platja deserta (a punt de ploure què vols!)... i com l'aigua estava calenteta ens hi hem ficat de cap! Quan hem sortit evidentment hem agafat fred però bueno, ens hem banyat!

Tornant a Palermo ens ha pillat la de dios, que aquí quan comença a ploure cau tot de cop, i ens hem refugiat a una gelateria (ja tots xops) a menjar el meu primer gelat sicilià! (sí, increïble però cert, en dues setmanes i mitja encara no m'havia menjat cap gelat...) Boníssim!

El divertit d'anar amb aquests dos ha sigut que l'idioma que tenim en comú és l'italià, prou castellà tot el sant dia!

[El Ricardo i jo disfrutant del gelat, ben molls!]

Les fotos d'avui!

Ibla Buskers!

La primera escapada de Palermo ha sigut molt millor del que ens podiem imaginar! Ja feia dies que sentiem coses d'un festival de malabars, on la Laura (arq, València), la Marta (arq. Canàries) i jo voliem anar a vendre artesanies. Després de molts rumors i pescar informació d'uns i d'altres vam aconseguir dates (això dijous, i havia començat dimecres!), lloc i fins i tot els horaris dels busos, així que divendres al migdia... cap a Ragusa falta gent! Quatre hores i una nova amiga (la Carlotta, de Ragusa) més tard vam arribar a l'Ibla Buskers, un festival d'artistes de carrer on ve gent de tot Europa. Es fa a Ragusa Ibla, el casc antic de Ragusa (sud-est de l'illa), que contra tota lògica no és al mig de la ciutat sinó fora, doncs com bon assentament medieval es troba sobre una roca, quasi només accessible des d'un extrem on connecta amb la ciutat nova (si us fiqueu al mapa ho he marcat).omés arribar ens vam trobar amb la Marta, l'Angelo i el Marco, que ja havien arribat el dia abans i ens van acollir a la seva caravana tot el finde, i directe cap a les actuacions! Massa sovint ens sentiem com criatures, asseguts a terra a primera fila amb la boca oberta (literalment), veient com uns equilibristes ballaven tango i s'obrien de cames sobre la corda fluixa o un malabarista de peu sobre les espatlles d'un altre feia anar el diabolo en figures inimaginables, vam disfrutar (i repetir!) de l'Anonima Nuvolari, un grup de música portugueso-italiana on la vam acabar liant un poc aixecant-nos i posant-nos a ballar (era irresistible!) i muntant una festa que ni ells imaginaven. En resum, un munt d'actuacions de tot tipus per les places i carrers d'un barri preciós.

A les nits, gràcies a alguns coneguts que actuaven, acabàvem al local de reunió dels artistes, sopant i bevent un vi horrible de gratis. I amb les panxes plenes i considerable alcohol en sang començaven a sortir instruments dels racons, i s'anaven afegint un rere l'altre (ara un violí, ara un acordió, ara un calaix, una guitarra, un shaker improvisat amb boles dins una caixa metàl·lica, les mans...) al concert improvisat fins que ens aixecàvem cantant, i ballàvem i acabàvem apartant les taules i alguns músics començaven a tocar fora i... wow, fins les 7 del matí!

Diumenge em vaig fartar d'esperar que els demés es llevessin, i me'n vaig anar a trobar al Guillermo (bio? Eivissa) i al Jorge (mm? Madrid) que corrien per allà també, vam estar fent malabars a un parc, vam acomiadar-nos dels artesans que havíem conegut, que tenien paradeta instal·lada al parc (nosaltres al final no havíem tingut temps per fer material per vendre) i d'altra gent que ens vam anar trobant de camí al bus, amb el desig de retrobar-nos algun dia.

Va ser genial tot plegat, els contrasts que hi havia entre els que només anaven a mirar (moltes famílies i parelles) i els que participaven d'una o altra manera, i tot i que nosaltres érem més bé del primer grup semblàvem més del segon, amb els nostres malabars a la motxilla, les cares pintades, el nas de pallasso posat la meitat del temps, el vinatxo sota el braç tot el dia i ballant i fent festa allà on podíem. Ostres, m'he sentit tant "en mi onda", aquest finde!

Aquestes i més fotos punxant aquí!

Ravalejant!

Sí, ravalejant perquè he trobat un pis en ple raval palermità! És a un carrer que uneix la uni amb la zona de copes, i estic just al mig! A 10min de cada extrem! Primer pis d'un antic palau nobelesc, petit però ben distribuit, habitació amb balconet al carrer, i dos companys sicilians: l'Alessio i el Giovanni.

Pel que m'ha explicat l'Alessio aquesta zona és altament segura, a diferència de barris més "bonics", nous i cars, doncs algunes families s'encarreguen de que no passi res (ostres tu!).

Bue, aquesta és la meva adreça per si a algú se li passa pel cap enviar-me alguna coseta:

Via Porta di Castro 187, DiFonzo

90134 Palermo, Italia

Canviant un poc de tema...

Ahir vam anar a fer un poc de turisme amb el Mimmo (un col·lega de la uni, que m'ha acollit aquests dies). Va ser una visita light, d'aquelles de "tindrem temps per veure-ho tot", però el poc que vaig veure... wow. Enveja els hauria de donar a les nostres esglésies! En tinc una barroca aquí a prop de casa, acabada de restaurar que és absolutament impressionant. No hi ha un sol tros de paret lliure i llis, tota de marbre esculpit... La ciutat és un no parar de barreja d'èpoques i cultures. Vam veure també una altra església que no s'havia vist perjudicada per les ampliacions i reformes: el creuer romànic, la nau renaixentista, l'absis barroc, fins i tot una columna amb escrits religiosos àrabs i capitell corinti. Increïble! Em vaig passar la meitat de la tarda amb la boca oberta!

I la gran novetat: ja tinc horaris! Tot i que sembli increïble han sortit a una setmana de començar classes, i encara poden canviar... aquesta setmana anirem a parlar amb el nostre coordinador per veure què fem i todo eso. De moment ja sé que projectes ho tinc divendres d'11 del matí a 18:30! (amb una horeta per dinar)

[Noves fotos]

Sobre la màfia i creuar el carrer

Estic en plena recerca de pis, que ha costat iniciar (fa un pal haver de parlar per telèfon amb italians que ja em costa entendre cara a cara...) i s'ha vist truncada avui per un aguacero otoñal d'aquells que fan història. Espero no haver de pujar demà a la uni mitja hora sota la pluja... que no sé ni com es pilla un bus! Bue, si tot va bé demà em traslladaré, que ja estic entre uns pocs pisos. És bastant curiós les diferències culturals que tenim... aquí és quasi impossible trobar un pis mixte i amb rentadora, el jovent sicilià marxa a casa els findes i s'endú la roba per rentar! Ni tant sols hi ha bugaderies d'aquestes de ficar-hi una monedeta. Justament el pis que m'agrada més té el problema de que no té rentadora, i hauria de dependre sempre de col·legues amb rentadora. Una merda, vamos. Però ho seguirem intentant, i a males pues mira, a tirar d'amiguetes.

Una de les coses que més m'agrada de caminar per Palermo (i aquests dies estic patejant bastant de pis en pis) és el creuar els carrers. El trànsit és una bogeria, funcionen a pitades, no respecten els semàfors, aparquen i paren on volen... els primers dies un no sap com creuar, fins que entén que quan un creua el carrer es para el món. O els cotxes, en su defecto. Fa una mica de por, però acabes aprenent que o quasi que creues sense mirar o et pots estar mitja hora esperant a que et deixin passar. Així que cap ben alt i a tirar-se! Si els veus molt embalats els fas un "tsst, quieto parao!" amb la mà i creues amb tota la cara. És la risa.

I l'altra cosa que impacta bastant és el tema de la màfia. Jo em pensava que era una d'aquelles coses que saps que està allà però mai notes. Mentida! En realitat si no t'ho explica un sicilià tampoc te n'enteres... aquí a la màfia li diuen "el segon govern". A ningú li agrada, però està allà i no s'hi pot fer res. Pel que m'han dit ja fa un temps que no li foten un tret a ningú, i lo de les sabates de ciment ja no s'estila... han descobert que la política i la corrupció funciona molt millor. Així que ara juguen molt amb la informació. si ets dels que es fixen et quedaràs una mica estranyat de veure un tio venent castanyes a finals de setembre, a 20 i molts graus i una humitat horrible... a sobre el tio (lògicament) no ven ni una sola castanya, però està allà, sempre a la mateixa cantonada. Doncs resulta que la veritable ocupació de l'individu en qüestió és la de vigilar i saber. Saben qui ve, qui va, què fa... m'explicaven d'un noi que estava d'erasmus aquí l'any passat i que sempre baixava a fer el cafè al mateix bar, sense relacionar-se mai amb ningú, i que un dia va descobrir que tots els habituals del bar sabien com es deia, que estava d'erasmus, què estudiava, quina edat tenia, exactament on vivia... fa una mica de por, eh? Però és lo que hay.

Però encara ve el pitjor (per la gent d'aquí): el pizzo. El pizzo és quelcom així com un "impost revolucionari" que cobra la màfia a tots els comerços i obres de la ciutat. Sabeu allò dels gitanos que cobren per vigiliar les obres? bàsicament per a què ells mateixos no t'ho robin tot? Pues lo mismo. Aquí o pagues (i és més de la meitat dels beneficis mensuals o el cost del local o quelcom així) o qualsevol dia et pots trobar amb la botigueta carbonitzada per un "incendi casual", o amb sort sense poder obrir perquè t'han ficat cola al candau. Imagineu-vos el panorama. Pobra gent... Fa quatre anys un grup de joves van iniciar un moviment per lluitar contra el pizzo, i actualment uns 400 comerços es neguen a pagar-lo, i més de 9.000 ciutadans es comprometen a comprar només a aquests comerços, boicotejant als que encara viuen sota el "yugo" de la màfia. El govern subvenciona l'associació que han muntat, així que tenen uns calerons a mode de segur per cobrir els desperfectes que evidentment sofreixen. A algunes obres es veu el cartell que diu que ells no financen a la màfia. Us n'adjunto unes fotos:

["Qui si costruisce un futuro libero" = Aquí es construeix un futur lliure.]

El millor de tot això és que el que van començar uns pocs joves farts de les injustícies està anant molt més enllà del que podien somniar, doncs ara la cambra de comerç comença a no acceptar als comerços que paguen el pizzo, i es denuncia i comença a haver-hi judicis contra la màfia que fa quatre anys era impensable.

Per cert, ja he començat a penjar fotos a un àlbum de lliure accès del feisbuc, aquí teniu l'enllaç.

Mosquits al centre neuràlgic espanyol

Ostres, no sé com començar a explicar tot lo d'avui, ha sigut un dia bastant llarg!

Per començar notícies i curiositats:

1. Els mosquits se m'estan menjant, fa bastanta calor i a sobre és humida.

2. Més de la meitat dels erasmus que som aquí són espanyols (segons els rumors un 80%).

3. Ja tinc mòbil italià, així que no cal que m'intenteu trucar al de sempre, es troba desconnectat o fora de cobertura fins que torni. Aclariment: amb la quantitat de gent que coneixes en un dia és impensable no fer-se la targeta de mòbil el primer de tot, i a més m'haig de posar a buscar pis. Lo bo: 200min/setmana per 2€/setm i 4000sms/mes per 1€, només entre números de wind (la movistar d'aquí), però que és la companyia que tenim tots...

El curs d'italià resulta ser un poc frustrant, perquè tenim polacs, holandesos i turcs a classe que no s'enteren de res (sobretot els turcs, que quasi semblen una mica curtets), i fan que anem a una velocitat vergonyosa... estem tots els espanyols amb cara de moc esperant a que la profe els expliqui tot 5 cops. Però bue, seran dues setmanes super intensives (cada dia de 9 a 13h) per posar una base i després demanar alguns crèdits.

Aquesta tarda hem quedat alguns erasmus d'arquitectura (tots espanyols, evidently) amb un noi d'aquí que ens ha ajudat una mica amb les assignatures i eso, i m'he endut la segona decepció: només hi ha 3 assignatures de restauro! resulta que aquest any s'han carregat el segon cicle de restauro, amb lo qual alguns ens hem quedat... bueno, sense restauro. Lo chulo és que una d'elles és taller de restauro i ve a ser tant bèstia com projectes: et donen un edifici, has d'estudiar-ne les patologies i fer una proposta de restauració. Pinta altament bé! En breu anirem a veure a la nostra coordinadora a veure què fem... tot i que de moment encara no han sortit els horaris (dues setmanes abans de començar classes!!), així que no tenim molt clar què fer.

[Vistes des del terrat de l'Ale, l'Edu i la Marta (estudiants d'arqui que m'han acollit aquesta nit).]

Arribar i moldre!

Ja hi sóc, ja hi sóc! oooo que fuerteee!
Bue, siguem una mica objectius, narració dels fets:
Com a persona coherent que sóc (jujuju), i com avui volava a les 7am, per tant estar a l'aeroport a les 5:30 (aaaagh!), ahir va tocar fundir la mercè. No sé molt bé com vaig acabar a la plaça del macba amb tot d'italians... primera festa erasmus abans de marxar! I bue, bus nit, apurat perquè vaig perdre'l (i dormint una mica), arribar a l'aeroport i no vaig tenir temps més que de facturar la maleta i arribar a l'embarque. L'avió ha resultat estar ple d'erasmus, que demà comencem el curs d'italià i sembla ser que som uns quants els que apurem. M'he ajuntat amb una noia de belles arts i dos de dret que van a Messina (a l'altra punta de l'illa), i hem tirat cap a Palermo amb el tren. Primeres impresions des del tren: una costa preciosa, muntanyes escarpades i molta vivenda social en plan postguerra.A Palermo m'ha recollit l'Ale, erasmus d'arquitectura de Canaries, i hem tirat cap al seu pis, on em quedo aquesta nit. Ells també estaven de ressaca, així que ens hem tirat el dia dormint i ara hem sortit a fer una birreta portàtils inclosos, i som a un cafè internet on només hi ha erasmus espanyols! Sembla ser que aquí som majoria...I Palermo... entre el mar i les muntanyes! i wow, el centre és una passada! És com una ciutat àrab, plena de merda, amb un trànsit caòtic, els edificis que es cauen a trossos, però d'estil renaixentista i plena d'esglèsies. Els carrerons del centre són genials: balcons que han caigut i han posat una barana enganxada a la finestra deixant les restes del balconet, façanes completament podrides (sisi, podrides) amb plantes sortint de les esquerdes... espero trobar un pis per aquí, i no pels carrers centrals (on està la majoria de la gent), que són també en plan vivenda social, però amb pisos gegants, habitacions immenses i moltíssima llum.

Demà presentació del curs d'italià i primers tràmits: dir hola a la oficina erasmus, comprar una targeta de mòvil i començar a buscar pis!

Bona niiit!

Las razones del viajero (versión completa)

En alemán hay dos palabras sobre las que más de un traductor y más de un viajero se han devanado los sesos para encontrarles un equivalente en otras lenguas e incluso para lograr comprender exactamente su significado. Dos palabras que los alemanes pronuncian con esa naturalidad con que todos hablamos el propio idioma, convencidos inconscientemente de que aunque las palabras sean distintas, las ideas que reflajan son las mismas en los diferentes pueblos, como si fuese verdad esa leyenda según la cual hubo un tiempo en el que existía un lenguaje universal que Dios destruyó igual que un espejo: cada idioma está compuesto por unas cuantas de sus esquirlas, pero la realidad que reflejan es idéntica, y es sólo cuestión de tiempo el que volvamos a recomponer el rompecabezas. Pero no es cierto; cada idioma tiene sus conceptos intraducibles, porque las culturas dan distintas interpretaciones a la realidad, y el lenguaje no es previo, sino posterior o contemporáneo a esa interpretación. No es verdad que al principio fuese el Verbo.

Las dos palabras a las que me refiero son Heimweh y Fernweh. Si busco en el diccionario, en ambos casos encuentro el mismo significado: nostalgia, y para la primera, además, morriña. Pero la traducción no hace ni con mucho justicia a ninguna de las dos palabras, que son dos de las más hermosas, por llenas de significados, de sugerencias, con que cuenta el idioma alemán. En ambas se encuantra el sustantivo Weh: dolor. En la primera de le yuxtapone Heim -hogar- y en la segunda Fern(e) -lejanía, distancia-. No se pueden traducir, ya digo, salvo dando un rodeo, es decir, explicándolas.

Heimweh, la añoranza del hogar, es esa sensación que asalta a los niños que se encuantran durmiendo en casa ajena, en la de los abuelos, por ejemplo, y que no conoce consuelo ni entiende de argumentos. Cuando al niño le sobreviene esa añoranza, lo único que puede paliarla es la presencia de los padres y, a ser posible, el regreso al hogar, a los olores, ruidos, colores familiares. Pero tampoco los adultos son inmunes al Heimweh; por eso tantas personas, hayan sido o no felices en su infancia, insisten en regresar a los lugares y a la compañía de las personas que frecuentaron en la niñez. Regreso a menudo frustrante, porque ya no hay padres que puedan a uno protegerle, o simular protegerle, del mundo, devolverle a la seguridad de lo conocido -lo conocido convertido ahora en un fantasma que asusta más que consuela-, y el calor del hogar se ha disipado o, peor, no existió nunca. Pero los seres humanos se niegan a asumir la destrucción o la inexistencia del hogar, e incluso, si pueden, lo llevan consigo, encerrado en fotografías u objetos. Los esclavos africanos que llegaron a Cuba convirtieron la ceiba en árbol sagrado. No eligieron uno de los árboles desconocidos con que se encontraron en la isla, sino aquel que les recordaba al baobab, que ya era sagrado en sus tierras de origen. No, no querían construir un nuevo hogar, sino salvar al máximo la memoria del que habían tenido antes de que se lo arrebataran.

Fernweh: aquí las cosas se complican aún más. La nostalgia o añoranza de la distancia, un desgarro que sentimos por no encontrarnos en lugares lejanos, entre otras gentes, en paisajes cuya apariencia desconocemos, escuchar ruidos cuya procedencia ignoramos, ver animales de los que no sabemos el nombre, soñarnos, si no protagonistas, al menos partícipes de historias de las que aún no habíamos oído hablar. Y de pronto nos entra el ansia de la búsqueda, la pasión por partir, quizá creyendo también que en otros lugares, en otro entorno, seremos más felices, más hermosos, más libres, sin hacer caso al Buscón, quien nos advertía contra el espejismo: "...determiné... de pasarme a Indias con ella, a ver si, mudando mundo y tierra, mejoraría mi suerte. Y fueme peor... pues nunca mejora su estado quien muda solamente de lugar, y no de vida y costumbres".

Si el viaje, el regreso emprendido a causa del Heimweh puede parecer una acción razonable, con un destino a primera vista concreto y que obedece a un mecanismo psicológico fácil de entender, por mucho que nos demos cuenta de su futilidad, no deja de resultar extraño que personas relativamente cuerdas se dejen dominar por el otro dolor, el de la distancia, y partan una y otra vez con diferentes destinos buscando... ¿qué? Hay quien dice que el Fernweh no es distinto del Heimweh, pero el primero aquejaría a quienes nunca se sintieron a gusto en casa, son conscientes de ello y no intentan ocultárselo retocando recuerdos como si fuesen fotografías de estudio; pero están convencidos de que el hogar existe, sólo que aún no lo han encontrado, y no se halla en el pasado, en sitios que se recuerdan, sino en el futuro, en sitios que se desconocen. Entonces la añoranza de la lejanía respondería al mismo sentimiento que la del hogar, pero asalta a quienes no se conforman con que el hogar haya sido un sitio tan pobre, tan limitado.