Pluja, boira i ressaca

Primer de tot info pràctica: del 27des al 9gen serè a Barcelona! (en realitat volo el 22, però passo el nadal a Bonn, amb la familia).

Portem unes setmanes realment estranyes en el sentit climàtic de la paraula... Plou i plou i plou. Els palermitans diuen que no és normal, tanta pluja i en aquesta època! La broma és que la ciutat no està preparada per pluges ininterrompudes de 48h (sísí, no exagero!), així que acaben carrers tallats perquè estan sota mig metre d'aigua, els portals inundats (concretament els del meu carrer, i això que fa baixada! però resulta que és una "antiga" riera... ¬¬'), i tothom amb els peus xops. Enmig de tot aquest desastre vam viure un fenomen meteorològic curiós: el sciroco. De cop, quan ja portàvem tres dies d'haver canviat les samarretes de tirants per jerseis gruixuts va tornar a fer calor, i xafogor! Resulta que bufava el vent del Sahara, i com això és nordàfrica... per desgràcia només va durar dia i mig, i després de nou pluja!

I per acabar-ho d'arrodonir... Excursió Erasmus! Només el nom ja em fa repelús... un munt d'erasmus en plan ovejuno a veure ruïnes... però hi vaig accedir perquè era anar a veure dos llocs arqueològics per només 15€. Mira tu, anem-hi! I així, dissabte a les 8:30 del matí ja estàvem ficats en dos autocars camí a Segesta i a Erice, com si fóssim de l'Imserso i amb un temps de merda. Val a dir que vaig riure com no he rigut des que estic aquí, en tota l'estona que vam passar a l'autocar... Ja de bon matí, tothom aprofitant per dormir una horeta més, i la troupe de catalanoparlants (la Paula d'Eivissa, la Leoni de Barcelona, la Saraluz de València i jo) fent cachondeo com colegialas de colonias. Primera parada: ruïnes gregues-romanes-mediavals de Segesta, enmig del no-res i sota la pluja. Molt bonic, sí, però haver de lluitar amb vent, fred, pluja, i altres 100 erasmus per fer la foto de rigor és bastant trist.

Segona parada: Erice. Una ciutat d'aspecte medieval, sobre una muntanya, on feia un fred de agárrate las bragas i un vent que tombava. Per sort ja no plovia, doncs estàvem tant amunt que ja ens havíem ficat dins el núvol... Absolutament impressionant! Una ciutat medieval, deserta (lògicament ningú tenia ganes de sortir, amb aquest temps!), i coberta de boira. Semblava l'escenari d'una peli de terror! Vam arribar fins al castell d'un dels extrems de la ciutat, des d'on teòricament hi ha unes vistes impressionants de la costa, unes illes i amb sort fins a l'Edna. Però nosaltres només vam veure la fi del món... inclús va haver-hi algun comentari d'un gallec dient "Fisterra le tendría que tener envidia, a esto!". Bàsicament només es veia un poc de vegetació 3m per sota nostre i res més. Tot blanc. Semblava que si saltaves no arribaries mai al fons! Una sensació bastant desconcertant, increïble...

Després d'Erice havíem de fer una altra visita encara, però per decisió popular tots vam preferir una dutxa calentona a casa.

Al final, improvisadament, vam muntar un soparet a ca meva amb la Leoni, la Laura, el Ricardo i l'Astrid (Siciliana). Més gent no hi cap, al menjador. Vaig rebre més d'una bronca per part de l'Astrid sobre l'elaboració de la pasta (els italians són bastant primmirats, amb la pasta...), però va sortir bastant resultón (el primer cop que cuino per tanta gent!) i ens ho vam passar genial. Després cap a una festa a un pis, es veu que era l'aniversari d'una italiana que ni tant sols coneixíem, però aquí les coses funcionen així... La pobra noia flipava, amb la seva festa plena d'erasmus! Però aquesta és una altra pega: convida a un erasmus i els tindràs tots. Al cap de res alguns ja estàvem farts de veure sempre les mateixes cares, apretats en un piset i vam marxar cap a Garraffello, aprofitant que no plovia, a ballar una miqueta de reagge i drum'n'bass entre la elit hipiosa i puncarrilla de la ciutat. Magnífic! Em vaig trobar a un munt de coneguts no erasmus (yujuuuu), entre d'altres un company de classe que en comptes de dir-me hola em va dir "hazte un porro!" o_0. Definitivament començo a pensar que serà veritat això que em diuen que tinc cara de porrera...

Diumenge de ressaca... vam iniciar una nova tradició: dinar de la iaia ressacós, a les 5 de la tarda, a casa el Jorge i el Guillermo. Un panorama deplorable, la veritat, amb tots tirats per terra i sofàs i sentint-se de tant en tant algun "oh, dios, mi cabezaa!". Però vam riure un munt, surten converses ben absurdes, estant de ressaca!

I una última novetat: estan desmuntant l'andami de davant de casa meva, així que per fi entrarà més llum i podré tenir les cortines obertes sense que els paletes em mirin!

Fotos noves: Segesta i Erice.